Castellano  English

La nova seu de la Normal (1964-) poc després de la seva estrena (foto: P.Cornellà). Extret de: La Normal de Girona : 150 anys d'història.

El 1844 es creà la Normal de Girona (només masculina), amb seu al carrer de la Força, on també hi haurà l'Institut de Segon Ensenyament. Des de llavors, i amb breus interrupcions, s'ha mantingut a la ciutat la institució per a la formació dels mestres i les mestres (des de 1914) que desemboca en els actuals estudis que acull la Facultat d'Educació i Psicologia de la Universitat de Girona.

Des d'aquells primers moments, l'escola va comptar amb una biblioteca. Ja al Inventario de los objetos que constituyen el material de enseñanza de esta escuela, Gerona noviembre de 1880 (AHG, lligall 1849), l'únic inventari que es conserva de la primera època de l'Escola, s'hi indica que hi ha una biblioteca amb les principals obres per a la carrera i altres coneixements útils.

El 1882 una Reseña de las vicisitudes y progresos de esta Escuela desde su creación (AHG, lligall 1489) explica que la biblioteca disposa de més de 500 volums i que cada any es dedica una part del pressupost a l'adquisició de llibres.

La darrera Reseña de 1897 ens diu "... la Biblioteca es bastante completa y consta de cerca de mil volumenes".

Aquesta mateixa biblioteca és la que ha arribat fins avui i que ens permet resseguir l'evolució de la formació dels ensenyants a través de dos segles.

Isabel Dalmau i Sendra (Pals, 1907- Girona, 1999) va cursar estudis de primària, batxillerat i magisteri a Girona, on obté el títol de "Mestra de Primera Ensenyança" el 15 març de 1929. El curs 1930-31 amplia estudis a la Université du Travail a Charleroi (Bèlgica) i exerceix com a mestra (sempre a l'Escola Pública) des del 1931, primer com a interina a Blanes i després, amb plaça en propietat, a les escoles de Pujarnol (1933-34), Bordils (1934-36) i, a Girona (1936-1978), a les escoles Botet i Sisó, Carles Marx, Lorenzana, Portal Nou i Eiximenis. Va participar als cursos de matemàtica moderna i ciències de l'Escola d'Estiu Rosa Sensat i també als cursos d'estiu de la Université de Pau, en les especialitats de francès i didàctica del francès.

Lluís Maria Mestras i Martí (Cassà de la Selva, 1902 - Girona, 1988) va ser, durant trenta anys, inspector a la delegació d’Ensenyament de Girona (1942-1972) però fou també, sobretot, un gran estudiós de la història de la pedagogia gironina i catalana.

Va estudiar a la Normal gironina i a la Escuela de Estudios Superiores del Magisterio de Madrid, i el 1931 va guanyar les oposicions d’inspector d’ensenyament, amb el número 1. Després de treballar a Palma de Mallorca i a Castelló de la Plana, el 1942 va ser destinat a Girona, d’on ja no es va moure.

Va ser un dels pioners en la reclamació del transport escolar i quan l’any 1962 es va implantar aquest servei, va ser nomenat delegat provincial. Girona va ser capdavantera, al darrere d'Àlaba, en la posada en funcionament del transport escolar; l'any 1972 ja hi havia consolidats un centenar d'itineraris. A banda de la seva feina d'inspector, del 1942 al 1945 va fer de professor de geografia a l’Escola de Mestres de Girona

També va ser el delegat gironí de la Sociedad Española de Pedagogía i va formar part del comitè executiu del Congrés de Pedagogia que es va celebrar a Barcelona el 1954.

L’any 1962 el govern francès el va seleccionar per assistir a París a un curs al Centre Internacional de la Infància.

Col·laborador de diverses revistes professionals, va criticar per escrit alguns aspectes de la llei d’educació del 1970 (la llei Villar Palasí) i va publicar el llibre Pruebas objetivas  i un treball: Causas y remedios contra el analfabetismo, premiat per la Junta Central contra el Analfabetismo.

Quan es va jubilar, el 1972, li van concedir l’ingrés a la Orden Civil de Alfonso X el Sabio, a més de posar el seu nom a l’Escola Llar d’Olot. A partir d’aquell moment es va dedicar a fer biografies de mestres gironins, treballs que van anar apareixent de manera regular a la premsa local i comarcal, majoritàriament a Punt Diari i a Presència, entre el 1979 i el 1984. Posteriorment aquests treballs van ser recollits en forma de dos llibres L’aportació gironina al desenvolupament de la pedagogia catalana, publicat el 1983, i Mestres d'aquell temps, edició pòstuma del 1999.

Lluís Maria Mestras i Martí va ser objecte de diversos homenatges per part d’ensenyants, alumnes, companys d’estudis i autoritats en reconeixement a la seva integritat professional i humana. Molts d’aquests recordaven la seva actuació benevolent durant el temps en què va ser inspector a Mallorca, i va haver de formar part, com a secretari, de la Comissió Depuradora del Magisteri creada pels sublevats contra la República. En molts casos va fer un vot particular i va proposar una pena inferior a la dels altres membres del tribunal, fins al punt que ell també va ser denunciat i acusat de desacato.

Accés a l'inventari del donatiu Mestras

Salvador Ferrer C. Maura (Girona 1902-1985) va estudiar al Grup Escolar i a l'Escola Normal de Girona. Acabats els seus estudis de batxillerat a Girona va ingressar a l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, a Madrid, on va obtenir el títol de professor normal de Lletres i Pedagogia. Durant tres anys consecutius va ser mestre i director de les Colònies Escolars organitzades per l'Ajuntament de Girona. Va ser inspector de primer ensenyament a Sòria, Lleó, Guadalajara i Salamanca. A Lleó va dirigir l'emissora local i va presidir l'Ateneu i l'Associació de Premsa.  Pensionat per la Junta per a la ampliació d'estudis, va completar la seva formació a França, Bèlgica i Suïssa i va visitar les més importants organitzacions escolars de París, Brussel·les i Ginebra realitzant estudis de psicologia i organització escolar.

Reintegrat a la Inspecció, va figurar en les plantilles de Guadalajara i Salamanca. Posteriorment va ser destinat en comissió de serveis complementaris del Ministerio de Educación y Ciencia com a inspector del Departament d'Escoles-Llar i de transport escolar.

Ha dut a terme una intensa tasca de divulgació de temes educatius, i ha pronunciat conferències a Brussel·les, La Haia, Amsterdam, Madrid i diferents centres culturals i pedagògics de capitals espanyoles.

La seva publicació Una institución docente española: La Escuela de Estudios Superiores del Magisterio (1909-1932), publicat a Madrid el 1973, continua essent un referent en la història de l'educació espanyola.

També va destacar com a escriptor, especialment com a dramaturg, i és autor d'una dotzena d'obres de teatre (una d'elles: El Condestable, va guanyar el 1965 el Premi Lope de Vega atorgat per l'Ajuntament de Madrid) a més de novel·les i altres publicacions.  Va ser també guionista d'espais relacionats amb el món de l'escena molt populars a la primera època de TVE (Teatro Apolo, Teatro Real, Teatro de la Zarzuela i Telesainete). Fou també president del Círculo Catalán de Madrid.

Aquest fons disposa d'un ex-libris propi.

Accés a l'inventari del donatiu Ferrer

Ramon Boixadós (Barcelona, 1897-1983) estudià Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona, va exercir de mestre a l’escola d’Encamp, a les Valls d’Andorra, i fou mestre en propietat de Manyanet, al municipi de Benés (Lleida). L’any 1921 participa a l’Escola d’Estiu becat per la Mancomunitat de Catalunya. El 1923 es trasllada a Ripoll, on desenvolupà una intensa activitat docent. Fou seleccionat per la Inspecció per participar en un viatge d’estudis a Castella i el nord d’Espanya.

Col·laborava des del 1927 a la revista El Magisterio Gerundense  i alguns dels seus articles foren reproduïts a El Magisterio Nacional. Defensava l’escola única; assenyalava com a missió important del mestre ampliar i perfeccionar la pròpia cultura. També va ser redactor de la revista El Magisteri Català, òrgan de la Federació de Mestres de Catalunya. 

Des de Ripoll fomentà l’associacionisme

entre el magisteri del Ripollès i la Cerdanya i aconseguí crear l’associació del magisteri d’aquelles comarques i en fou el primer president. Posteriorment va ser escollit representant de l’associació provincial de Girona com a vocal de l’associació estatal. Formà part de l’Associació de Mestres de Catalunya i a l’Assemblea de Manresa del juliol de 1936 va ser escollit president per aclamació. Els esdeveniments posteriors no li permeteren exercir el càrrec.

El 1931 va ser nomenat mestre del Patronat Escolar de Barcelona, exercí al grup escolar Lluís Vives. Després va passar al grup Rosselló, annex a l’Institut Escola, on va coincidir amb altres mestres gironins. Practicava l’escola activa; realitzava excursions, iniciava museus, creava biblioteques, practicava treballs manuals, etc. i, especialment, afavoria tot el que està relacionat amb les lliçons de llenguatge.

Després de la Guerra Civil va estar dos anys suspès de sou i se’l va destinar a grup escolar Uruguai on es va jubilar en complir els setanta anys. Durant els dos anys de suspensió feia classes els vespres a l’Escola Laboral Tèxtil, creada per Narcís de Carreras. Hi continuà treballant després de reintregar-se al magisteri.

Jordi Verrié i Faget (Barcelona, 1923-Santa Cristina d'Aro, 2001) és l'autor de Continuïtat pedagògica catalana durant els segles XVIII i XIX (aplec ampliat d'articles que havia anat publicant a Avui). A la introducció d'aquest llibre trobem la millor explicació de la seva relació amb el món de l'educació:

"La pretensió d'aquesta recopilació és minsa com correspon a la meva preparació amateur. Instruït per a feines ben allunyades de la investigació pedagògica, l'he fregada només per atzar; com una protesta d'un home a qui s'han negat des de petit les escoles a les quals tenia dret natural,  amb les excuses, ara

 d'una dictadura, després d'un règim autonòmic sense mitjans suficients i, més tard, d'una guerra i d'una ocupació".

És autor també d’Una escola que no vol morir: exposició de llibres d'escola catalana dels segles XVIII, XIX i XX , del pròleg al llibre de Rosa Mut i Teresa Martí La resistència escolar catalana en llibres (1716-1939) , i responsable de l'edició Un llarg i venturós pelegrinatge   (1983), a més de col·laborador de la revista Crònica d'Ensenyament.

Bibliòfil, apassionat pels llibres, especialment els relacionats amb l'ensenyament i la literatura infantil, va posar la seva col·lecció a l'abast de tothom mitjançant exposicions que van recórrer Catalunya. El seu llegat ha quedat repartit entre la Biblioteca de Catalunya, l'Arxiu Nacional de Catalunya, la Biblioteca de la Universitat de Girona i les biblioteques públiques de Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d'Aro.

El Donatiu Jordi Verrié va arribar a la Universitat de Girona l'estiu del 2001 mitjançant el seu germà, Frederic-Pau, i inclou un fons bibliogràfic amb més de 600 exemplars, a més d'un arxiu que recull documentació diversa relacionada amb els seus estudis, publicacions i exposicions.

Aquest fons disposa d'un ex-libris propi

Accés a l'inventari de l'Arxiu Jordi Verrié

Accés al fons bibliogràfic del donatiu Jordi Verrié

Josep Pallach i Carolà (Figueres 1920-Esclanyà 1977). Polític i pedagog. Afiliat al Bloc Obrer i Camperol, marxà a l'exili el 1939. Llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de Montpellier, entrà clandestinament a Catalunya el 1942; detingut el 1944, s'escapà de la presó de Girona el 1946 i va retornar a França, on va obtenir el Diploma de Psicologia a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament, de manera especial a l'Institut Pilot de Montgeron. Retornat a Catalunya el 1969, s'incorpora a la Universitat Autònoma de Barcelona treballant

en diversos centres: Institut "Joanot Martorell",Institut de Ciències de l'Educació -on va ser el cap del Departament d'Orientació educativa, Escola Universitària de Formació del Professorat d'EGB, Escola d'Assistents Socials. A Girona va ser professor al Col·legi Universitari de Girona i director de la delegació de l'ICE des d'on va promoure els cursos de llengua i literatura catalanes i la formació continuada del magisteri. La seva tesi doctoral sobre la renovació pedagògica a les comarques gironines a començament dels segle XX es va publicar el 1978 amb el títol Els mestres públics i la reforma de l'ensenyament a Catalunya. Altres publicacions seves són: El gran problema: escola i ensenyament per a tots (1962), Els Institut Pilot i la Reforma de l'ensenyament mitjà (1971), L'explosió educativa (1975). Fora de l'àmbit educatiu publicà, entre d'altres, La democràcia per fer què? (1975).

Fundador del Moviment Socialista de Catalunya. A finals del Franquisme, l'any 1974, crearà el Reagrupament Democràtic i Socialista que dos anys més tard es convertirà en el Partit Socialista de Catalunya PSC (Reagrupament).

Lluïsa, Antoni i Josep eren tres germans gironins mestres. Durant les primeres dècades del segle XX estudien a l'Escola Normal de Girona. Exerciran en diferents poblacions catalanes durant la monarquia i la II República, en pau i en guerra. Lluïsa exercirà a Sant Jaume de Llierca, Sant Antoni de Vilamajor i a Barcelona. Antoni farà de mestre a Lloret de Mar, Vinyoles d’Orri, Esponellà i Cassà de la Selva. Josep treballarà primer a l’Hospitalet de Llobregat, en una escola privada sota els auspicis de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, i després a les escoles públiques de Mieres, a la Garrotxa, i de Calafell.

Amb l'ocupació del país per l'exèrcit franquista marxaran a l'exili. Primer a

França i posteriorment a Mèxic. Establerts a la ciutat de Córdoba, (Estat de Veracruz) treballaran des del 1940 en el Colegio Cervantes, un dels col·legis creats amb l'ajuda econòmica del govern espanyol a l'exili. Hi treballaran fins a la dècada dels vuitanta, quan es jubilen. Tots tres moriran a l'exili mexicà, la seva segona pàtria. 

Al Colegio Cervantes continuaran aplicant les metodologies renovadores i actives que empraven bona part dels mestres republicans a Catalunya. Es distingiran per fer un ensenyament actiu, a partir de l'experiència i de l'observació. Un ensenyament en el que l'infant era considerat com el centre de l'educació. Antoni, que era bon dibuixant, publicarà a Mèxic un mapa de Catalunya editat per la Confederació d’Entitats Catalanes d’Amèrica, el 1947 a la ciutat de Mèxic.

Mai es deslligaran sentimentalment del seu país i mantindran una nodrida correspondència amb familiars, companys d'estudis i antics alumnes.

El fill de Josep Bargés i de Carme Mestras, mestra tarragonina que també va anar a l'exili, és el que ha fet donació d'una part de la biblioteca del seu pare i dels seus oncles.

Accés a correspondència de J. Bargés

Accés a l'inventari del Donatiu Bargés-Barba

Lluís Esteva i Cruañas (Sant Feliu de Guíxols 1906–1994) va repartir la seva vida entre la vocació de mestre i la seva afició a l’arqueologia.

Començà a exercir de mestre l’any 1931 a Moreira–Fonsagrada (Lugo) on hi passà 3 anys. El 1934 passà a Begur,  on les seves inquietuds  pedagògiques el portaren a ser president de l’Associació de Mestres d’Escoles Nacionals del Partit de la Bisbal. El 1938  fou mobilitzat i després de passar un procés de depuració, retornà a la seva escola fins el 1949, data en que per concurs de trasllat passà a ocupar una plaça a la seva ciutat natal on exercí fins a la seva jubilació, el 1967.

Gràcies a l’assistència a les Escoles d’Estiu de la Generalitat va tenir contactes amb professors de la talla de Galí, Martorell, Costal, Masó, Vila o Santaló entre altres, cosa que li permeté conèixer les bases de l’Escola Nova, idees que aplicà principalment a la seva unitària de Begur: sortides al camp, observacions de la natura i del que l’envolta, exàmens  públics, el muntatge d’una Estació Climatològica (premi del Ministeri de l’aire), creació d’una important biblioteca escolar, intents d’editar una publicació escolar que fins i tot tenia nom “Forja”, homenatges, als Doctors Pericot (arqueòleg) i Arruga (oftalmòleg), també fallits per no obtenir els permisos, etc.

Referent a la seva trajectòria arqueològica o d’estudis locals, comença a Begur, quan amb els seus alumnes i sota la direcció del Dr. Pericot, excavaren el castell de la població i el dolmen de Torrent.

En tornar a Sant Feliu i per encàrrec del Dr. Pericot, estudià i excavà la Cova d’en Daina, el Mas Boussarenys, el Forn del Vidre de Bell-lloc, el menhir de la Murtra, ....

El 1955 fou nomenat delegat local del Servei Nacional d’Excavacions Arqueològiques.    L’any 1969 fou nomenat Acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona,  el 1984 va rebre el diploma de Reconeixement de Mèrits del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1987 fou nomenat corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 1981 va fundar l’Institut d’Estudis del Baix Empordà del qual fou president fins a la seva mort.

Entre les seves publicacions trobem: “Prehistoria de la comarca guixolense” I i II (dins Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 1957), Sepulcros megalíticos de las Gabarras, I i II, Sepulcros megalíticos del Alto Ampurdán, L’escut d’armes de Sant Feliu de Guíxols, El Termenal de Sant Feliu de Guíxols, 1354-1980, Els llocs de la Vall d’Aro, Gissalis i el monestir guixolenc, 881-1199 (el dos darrers en col·laboració amb Lluís Pallí), entre altres. També fou col·laborador de La Vanguardia entre els anys 1966 i 1975.

(Dades de la biografia extretes de l’article "Lluís Esteva i Cruañas: dades per a una biografia", dins Estudis sobre el Baix Empordà, núm. 14).

Aquest fons disposa d'un ex-libris propi.

Accés a l'inventari del Donatiu Lluís Esteva